Porta que s’obra i no es pot tancar, cosa bona hi ha.

Toquem de peus a terra i ara ja no som els que erem abans. Ara que ja hem deixat la serra, la costa i la selva, que hem tornat i hem pogut gaudir d’una bona dutxa, hi ha una part de nosaltres que no vol, encara, deixar de mirar al cel per contemplar el màgic univers d’estrelles en forma de persones i personetes humils i hospitalaries.

Deixem enrere, els nens que ens venien caramels, els jugos de fruties tropicals, els mercats pomposos, els carrets trontollosos i carrregats de menjar de venda ambulant, els enllustradors i el cambrer italià. Deixem enrere aquestes visions que es mouen espasmòdicament en la conca abatuda dels nostres ulls quan es tanquen, mentre la nostra vida emprén un nou ritme. I mirem endavant quan sembla que Equador ens fa una abraçada per enfrentar-nos a la nostra realitat.

Han estat 42 dies de de riures, de superació, de tensió i relax, de molta feina, de descans, de celebracions, de menjar, de dormir, d’emocions, de resultats, de comiats, de convivència, de diversió, de records, de sentiments, de respecte, de pena, d’esforç, d’errors i encerts, de cor, de descoberta, de diàleg, de delicadesa, de contactes, de canvis, d'educació i d’estima.

Ara la buidor que resona esculpida, és la cremor del no res fet vida.